En memòria de Miquel

Miquel Martí (Negrín). Una persona excepcional; un amic entranyable.
Per què moren tan jóvens les persones bones? Tal vegada perquè es troben cansades de viure en un món tan lleig, que diu Manu Chao.
20 de març del 2008, 7,15 hores del matí i, mentres pique una demanda alhora que mire les notícies de google, em xiula un SMS, que, per l’hora i el dia (dijous sant hui, falles encara fumejants després de la cremà d’anit), anuncía cosa greu. El text: “... miquel martí ha mort...”.
Miquel ha mort, com esperàvem des de feia uns dies els amics. En els resums del google d’aquest matí, no obstant això, la vida mediàtica continua i enmerda les pàgines dels teletips un criminal exalcohòlic i àgraf, entrat en anys i canes que, convicte i confés i amo del món mundial, celebra la guerra d’Iraq com “noble i necessària” després de cinc anys de patiment i mort d’un milió de militars i civils iraquians i 4000 americans…Aleshores em ve al cap allò del Lichis que va popularitzar la María Jiménez: “... i el diari no parlava de tu..., ni de mi...” El diari mai parla de les persones anònimes; ni de les roïnes ni molt menys de les bones. I Miquel era dels bons, dels millors, o dels imprescindibles, que diria Bertolt Brecht. De Miquel no parlaran els diaris, però quedarà en el record dels qui el vam conéixer i vam tindre el plaer i el privilegi de compartir alguns moments amb ell. Era un tipus excepcional, i això es diu moltes vegades dels què moren, però aquesta vegada no és un tòpic. Miquel era diferent del que un es troba per ahí. Un punt de difícil equilibri entre intel•ligència, bondat, sensibilitat i generositat, un tio compromés amb els seus amics i amb la vida. Dels que, per la veu, pels gestos, per la mirada, t’envien les bones vibracions que t’alegren el dia, tan sols siga per moments.
En el tanatori el cervell em negava la imatge de Miquel allí, immòbil, present però absent, com en un altre lloc, tal vegada fent un tomb per Porto, allà pel pont de Doña María, parpellejant la sorpresa d’un contrallum màgic reflectit en el Douro  quan es reuneix amb l’Atlàntic, o per la platja de Bellreguard en un capvespre de l’abril que agermana amb els peixos, com diu Silvio Rodríguez, i que enguany a ell no li va arribar, o per algun raval de Melilla fascinat en la frontera de civilitzacions. Una sensació d’impotència, d’angoixa infinita, de nàusea que només es fa fòra plorant l’amargor que ofega el pit. I no obstant això continuava el surrealisme màgic; no era possible que Miquel estiguera allí, tan absent, tan ja en el passat; la retina deia que sí però el cervell deia que no i no hi havia manera..
L’endemà, centenars d’amics i coneguts el seguirem des del tanatori per la carretera i el carrer Sant Josep fins a la plaça i l’església abarrotada per una gentada difícil de recordar a Bellreguard. I ens varem acomiadar d’ell en la plaça, com ho va voler ell, amb la Muixeranga trencant el silenci dens del dolor punxant de tots -i mai abans havia vist plorar a tanta gent- els que l’acompanyàvem en la tornada a la terra dels valencians, que sempre va ser seua, tal vegada a les elevacions de Benirrama, on sembla que el sol mai es posa. I, quan va emmudir la Muixeranga, l’emoció em va dur la imatge d’aquell dia llunyà en els ja llunyans 70 quan jugava jo amb el seu germà Paco a fabricar artefactes per a perseguir gats mentres Miquelet, un taperot aleshore, deambulava pel carrer José Burguete ja amb la semi-sonrisa circumspecta tan característica i seua amb què creuaria totes les edats de la vida, perquè allí pels vigons de l’antiga serrería de Primi caminava Miquel amb el davantal-uniforme de l’escola nacional de l’època del Tody i la llet en pols gestionada per Doña Ramoncita i repartida en fila índia. I ja pel setanta i tants vingué allò del Disc Fórum en el Centre Parroquial, on Jaume Costa i jo posàvem a Dylan, Seeger, Paxton, Raimon i altres de la beat-folk i de la nova canço que potser una vegada va existir, encara que ara semble que no. I també em ve al record aquella divertida història del viatge iniciàtic a la Font a visitar aquell sant de La Font que va resultar tan curt en teologia i tan passat de fe, com amb els anys vaig riure amb Miquel i Merce en alguna ocasió. I després, ja en un sospir tots majors per a arribar al món dels adults a buscar-nos la vida. I més anys i anys, i, encara que després el va muntar la seua empresa i jo assessorava a la seua principal competència, sempre vam saber separar el professional, en la qual cosa cada un anava al seu, de l’amistat, la que ens portava a prendre alguna cervesa o café allà a les mil, sempre amb l’alegria indescriptible de retrobar-me amb l’amic del somriure de la Gioconda i les bones vibracions.
I des d’aleshores, molt, molt de temps, fins que fa uns mesos vaig conèixer la seua malaltia.. Però..., això no era possible: Com anava a morir-se Miquel ara, tan ple de vida! Si això podia passar, alguna cosa no funcionava en esta puta història... Però la puta història, per als agnòstics, va de simple biologia, de la tirania biòtica més cruel i d’impotència; per als creients, la cosa va de resignació, més i més resignació davant de la injustícia que permet que es muirguen les flors...
Com ha pogut morir-se Miquel? Pareix un malson que mai va haver de succeir. I, certament, així és, perquè les persones com Miquel no moren, queden ancorades en el record dels que les vam conéixer, dels que vam tindre el privilegi de coincidir amb elles en el temps, en aqueixa fracció milionèsima del temps global de l’espècie humana. Impossible saber on està ara Miquel, potser en cap lloc, o tal vegada en alguna enèsima dimensió quàntica de l’espai-temps que ara com ara se’ns escapa i de la que ni Punset ni els científics més eminents ens donen pistes intel•ligibles. En tot cas, passen els dies i Miquel segueix present, embolicat en la memòria emocional dels que el vam conéixer i gaudire’m del temps d’una persona tan excel•lent i extraordinària, que va comprendre la importància de l’amistat, el valor afegit dels moments de xarreta amb una bona cervesa en la mà i la ment deambulant per mil records i anècdotes divertides.
Ja es que no ho has fet volent, però, quina putada ens has fet, amic, quina putada! Quina buidor amarga ens has deixat als amics! En tot cas, gràcies per haver-te conegut, ha estat un plaer infinit, com serà el teu rècord entre nosaltres.
Adéu, Miquel, amic, on estigues,adéu...